Trastorn delirant o paranoia?

Es tracta del mateix concepte.

No obstant això, en les classificacions actuals s’elimina el terme paranoia com a malaltia, per substituir-ho pel de trastorn delirant al·lucinatori, amb l’objecte de no confondre el tema del deliri amb la malaltia. (A. Bulbena)

Què és el trastorn delirant?

La paranoia és un quadre delirant crònic que cursa sense deterioració ni al·lucinacions, és a dir, és un conjunt d’idees delirants molt elaborades que cursen sense deterioració social a les àrees que no concerneixen la idea delirant i deterioració cognitiva greu.

El terme paranoia ve del grec per, de costat (paral·lel), i nous, esperit (pensament), per la qual cosa es podria traduir com a “pensament paral·lel” o “esperit no centrat“.

Kraepelin la defineix com el “desenvolupament insidiós, sota la dependència de causes internes i segons una evolució contínua, d’un sistema delirant durador i impossible de sacsejar i que s’instaura amb una conservació completa de la claredat i de l’ordre del pensament, el voler i l’acció“.

En la pràctica, la persona presenta una total convicció en la realitat de les seves creences i falta de consciència del trastorn. Es tracta d’un deliri crònic, de començament insidiós i progressiu, que s’alterna en períodes de major i menor activitat delirant, però sense perdre aquesta activitat a cap moment.

Com és un pensament delirant i com és un exemple?

Els pensaments delirants es caracteritzen per ser internament lògics, coherents i sistematitzats.

Aquesta aparença de lògica irrefutable provoca que sigui un deliri potencialment contagiós, per la qual cosa pot estendre’s o transmetre’s a una altra persona (folie a deux) o fins i tot a un grup de persones per la veracitat de les argumentacions.

Això es deu al fet que les idees no són extravagants (com en el cas de l’esquizofrènia) i no hi ha deterioració cognitiva o funcional en la persona que faci sospitar que presenta un trastorn mental.

Els pensaments delirants sorgeixen a partir d’interpretacions del subjecte i es fonamenten en fets o situacions errònies que podrien ser certes, estructurant a partir d’un fet real.

Exemple:

Situació errònia que podria ser certa: Infidelitat d’una parella
Fet real: Atendre a una trucada telefònica i que li pengin sense respondre

A quina edat apareix el trastorn delirant?

Generalment, el trastorn delirant comença a meitat de l’edat adulta o poc després, però pot aparèixer a una edat més primària i és lleugerament més freqüent en dones (Bernardo i Bioque, 2011).

El trastorn delirant té un inici lent, insidiós i progressiu. Encara que el pacient presente un episodi agut, probablement a causa d’algun problema social i/o legal, les idees delirants s’hauran desenvolupat de manera lenta i gradual durant molt temps.

Les característiques bàsiques del pacient (suspicàcia, hostilitat, desconfiança…) estan presents des de l’adolescència i han marcat la seva vivència del món i la seva relació amb els altres.

Que desencadena el trastorn delirant?

En les reaccions paranoides, per definició, existeix algun esdeveniment precipitant, com a factors psicològics, socials i orgànics que poden afavorir l’aparició de quadres paranoides, igual que alguns factors de tipus situacional i dinàmic, per exemple:

  • Pèrdua imaginària o temuda d’objectes d’afecte
  • Pèrdua de treball
  • Fracàs matrimonial d’adaptació amb pèrdua de l’autoestima
  • Situacions que obliguin al subjecte a sotmetre’s passivament a un assalt real o imaginari
  • Intervencions quirúrgiques
  • Hospitalització
  • Malalties que constitueixin una limitació de la capacitat de relació (intervencions oculars, sordesa, etc.)

Segons, Cameron (1966), existeixen set situacions que afavoreixen el desenvolupament de trastorns paranoides:

  1. Expectatives de rebre tractament de tipus sàdic
  2. Situacions que augmenten la sospita i desconfiança
  3. Aïllament social
  4. Situacions que promouen l’enveja i la gelosia
  5. Situacions que disminueixen l’autoestima
  6. Situacions que porten al subjecte a veure els seus defectes en altres
  7. Situacions que incrementen les cavil·lacions sobre possibles significats i motivacions.

Quan aquests factors depassen els límits de tolerància de la persona, s’instaura el deliri, que comencés per una etapa de retir de l’individu del seu món habitual de relació i en la qual es registra un notable grau d’ansietat.

Quins tipus d’idees delirants existeixen?

Hi ha diversos subtipus de deliri depenent del tema central d’aquest:

  • Erotomaníac

Quan existeix una creença que una altra persona està enamorada de l’individu.

  • De grandesa

Es té la convicció de tenir cert talent o coneixements (no reconeguts), o d’haver fet un descobriment important.

  • Celotípic

Quan es creu que el seu cònjuge o amant li és infidel.

  • De tipus persecutori

Implica la creença de l’individu que estan conspirant en contra seva, o que l’enganyen, l’espien, el segueixen, enverinen o droguen, difamen, assetgen o impedeixen que aconsegueixi objectius a llarg termini.

  • Somàtic (hipocondríac)

Quan implica funcions o sensacions corporals.

Quines diferències hi ha entre els subtipus?

El persecutori és el subtipus més freqüent.

El trastorn delirant sol ser crònic, especialment en aquest tipus persecutori, encara que sovint es produeixen oscil·lacions quant a la intensitat de les creences delirants.

En altres casos pot haver-hi llargs períodes de remissió, seguit de recaigudes. Algunes dades suggereixen que el tipus celotípic pot tenir millor pronòstic que el tipus persecutori (APA, 2000).

Si una persona té alguna idea delirant, vol això dir que totes les seves idees són delirants?

La persona manté les idees delirants limitades en unes temàtiques determinades, i solament afecten l’activitat de la persona en aquestes àrees o temàtiques (per exemple, en les relacions de parella).

La resta de les àrees i aspectes de la seva vida queden preservats de la ideació paranoica, per això, l’activitat psicosocial no està significativament deteriorada i el comportament no és rar ni estrany.

Les percepcions que té la persona afectada dels estímuls exteriors són correctes, però la presentació i interpretació que fa està marcada per la idea delirant, que no es modifica amb una argumentació lògica.

Trastorn delirant i esquizofrènia paranoide són el mateix?

No són el mateix.

A diferència de l’esquizofrènia paranoide, en el trastorn delirant no se solen presentar al·lucinacions visuals o auditives, i si existissin no són importants. No obstant això, sí que pot haver-hi al·lucinacions tàctils o olfactòries en relació amb el tema delirant.

 

Bibliografia

Muiños Martinez, R. R. (2015). Psicopatologia d’adults. Barcelona: Oberta UOC Publishing, S.L.

Salavert, J. B. (2003;30(6)). El trastorn delirant. Revisant els aspectes de la paranoia. Rev. Psiquiatria Fac. Med. Barma , 304-313.

Vallejo Ruiloba, J. (2015). Introduccion a la psicopatologia i la psiquiatria. Barcelona: Elsevier Masson.

Escriu-nos, podem ajudarte.